La primera setmana de setembre que va ploure tant, vam sortir a passejar per la muntanya a la casa que tenen els meus pares fora de Barcelona i vam veure un munt de caragols.
L’Emma va anar agafant els més grossos, li van fer gràcia, i no se ben bé com, ja els teníem a casa.
Li vaig dir que ens els podíem quedar el parell de dies que quedaven per marxar i que després els deixaríem a la muntanya un altre cop. I així ho vam fer.
Els vam posar en un recipient de plàstic amb un parell de fulles d’enciam i tapats amb paper de film amb foradets. Com quan jo era petita, vaja.
Com us podeu imaginar a mi els cargols no em fan cap gràcia especial, però he de reconèixer que em va agradar tenir-los i veure l’Emma interessada en com menjàven, a netejar-los la caixa, canviar les fulles d’enciam…
L’endemà ja no va caldre que els tornéssim a la muntanya. De tant obrir i aixecar el plàstic per controlar (com deia ella) com estaven, el plàstic que feia de tapa es va afluixar i a la nit es van fugar tots.
L’Emma deia que potser tornarien. Però no.
