Adaptació a l’escola bressol: “ha de plorar”. Sí? Segur?

Avui no escric al blog per aportar, sinó més aviat per rebre i desfogar-me. L’adaptació a l’escola bressol està sent dura per mi i necessito cridar ben fort que no, que no estic d’acord amb moltes de les coses que se’ns diuen als pares i les mares.

Que “ha de plorar” és una d’elles.

Així ha anat la nostra primera setmana. Va començar el dia 15 anant amb mi i sense quedar-se sol. Dimarts hi va estar 10 minuts. Dimecres mitja hora i dijous una hora. Tot això sense plorar. Jo li explicava on anàvem, li deia que marxaria una estona i li deia adéu. I es quedava bé.

Avui hem deixat l’Emma a l’escola i hem anat una estona al parc abans d’anar a l’escola. I ens hem fet aquest selfi per ensenyar a la familia lo bé que s’estava al parc de bon matí.

adaptacio escola bressol

En marxar, quan li he explicat que es quedaria una estona a l’escola ja m’ha dit “mama, no marxa“. Li he explicat que havia de ser així, però que seria una estona molt curta. Hem entrat, he estat una estona i s’ha quedat conformat sense plorar.

Quan he arribat plorava desconsolat a la falda de la seva educadora. Quan li preguntat com havia anat m’ha dit que havia estat a estones bé i a estones malament. I m’ha mirat amb cara de “Es lo que hay” i m’ha dit: “HA DE PLORAR“. Això sí que m’ha encès i m’ha posat uns nervis al cos que he de treure per alguna banda.

Ha de plorar? Sí? Segur? i un cuerno! Ell es queda perfectament amb els seus avis i tiets i no plora mai. Per què? Doncs perquè sap que tornem i perquè els coneix. Sí, sí, quin petit detall. Ha estat amb ells el temps suficient per coneixe’ls i estimar-los i quan marxo no plora. És queda content perquè sap que el cuiden, l’estimen i li donen tot el que li fa falta.

Què passa a l’escola bressol? Doncs que no té ni idea de qui és la seva educadora, això és el que passa. El deixo amb una estranya i això no li agrada gens. I plora. És clar que plora! I de fet és sa que es queixi, expressi i alliberi els seus sentiments. Però això no vol dir que les coses es facin així. S’han de fer així perquè aquí tenim tots molta pressa. Perquè vivim en un país on la majoria de pares no poden allargar més les seves vacances per atendre com cal els seus fills. I l’adaptació es fa així, a lo bruto.

Jo estic molt agraïda que m’hagin permès certa flexibilitat i que com a mínim el pugui deixar sol en estones curtes perquè no s’ho passi tant malament. Però quan arribo hi ha nens que ploren. I molt. I sense parar. I se’m trenca el cor. I hi ha tres persones per 13 nens i no poden amb tots. Hi ha nens plorant i mirant per la finestra. Sols. Altres a la falda. I els que no ploren, al seu aire. A aquests se’ls hi dedica ben poc, prou feina tenen amb els altres.

I al final s’adapten, clar que s’adapten. Per nassos. Amb el mètode Estivill també deixen de plorar i al final dormen. Però… és això el que volem?

Avui que en Martí ha plorat, també estava a la falda. L’intentaven consolar. Com a mínim, he pensat, d’aquesta manera comença a crear aquest vincle necessari perquè s’acabi quedant més content…

Busco maneres d’autoconsolar-me, però ho passo malament i em fa molta ràbia no poder-ho fer millor. De la manera que se que és millor.

I segurament us preguntareu, I perquè el deixes a l’escola bressol? Hi ha altres opcions, oi?

Doncs sí. L’haguéssim pogut deixar amb una mare de dia (ens ho vam plantejar seriosament), agafar una cangur o deixar jo de treballar (ens hagués suposat un esforç titànic). Però vam decidir que anés a l’escola bressol per tres raons:

1. Perquè vam aconseguir plaça en una escola bressol pública. Cosa que com molts sabeu no és fàcil.

2. Perquè ens va millor econòmicament.

3. Perquè la nostra filla gran hi ha anat i s’ho ha passat molt bé.

I aquesta tercera és la raó principal. El que m’empeny a intentar-ho i a permetre que s’ho passi una mica malament és el fet de saber que quan ja conegui als seus adults referents s’ho passarà bé i se sentirà segur. L’educadora d’en Martí ens agrada molt. És dolça i tranquila i estic segura que tindran molt bona relació. A l’escola fan coses que a casa no fem, tenen materials molt xulos que nosaltres no podem comprar, té pati amb sorra, els cuiden i els eduquen amb respecte. I que no s’hi estarà pas tot el dia. De moment vindrà a dinar i dormir a casa. Amb el seu pare i la seva mare que tenen sort de ser-hi. I que patim quan no hi podem ser més.

Així que no em diguin que ha de plorar. Que no us ho diguin a vosaltres. Plorar no forma part del procés. No cal plorar per adaptar-se. És un dany colateral (un dels molts!) que els nens han de patir per culpa d’aquesta societat que no els té prou en compte.

Les coses tal com són. Si us plau.

14 Respostes a “Adaptació a l’escola bressol: “ha de plorar”. Sí? Segur?”
  1. Vinyet

    Totalment d’acord Laia. Jo també estic molt sensible a aquests temes últimament. Em fa molta ràbia que tot estigui tan mal muntat… que tinguin tanta pressa i que els nens ho paguin tot. El Roger per sort no plora (només un dia) però veig altres nens que comencen P3 plorant desconsolats, enganxats al pare o a la mare… és horrorós.

    • Sarrià Petits

      Buff Vinyet, a P3 és una patacada gran, sobretot pels que no han anat a la llar d’infants. Són més grans i ho entenen més, però també pateixen.
      Nosaltres ho vam viure amb l’Emma l’any passat. Per sort a l’escola em van deixar també fer una adaptació progressiva i va anar força bé.
      Una abraçada i que vagi molt bé aquesta nova etapa! Un cop coneixen els mestres i els amics hi van molt contents. Tot i que jo penso que massa hores (però aquest és un altre tema que donaria per un altre post i més, jajaja).
      Petons! Laia.

  2. Carla

    Laia, tens tota la raó, a mi se’m posen els pèls de punta només d’imaginar-me el panorama. Tot plegat està molt mal muntat i sap greu que, com sempre, els que pillin siguin els més petits. I a tu encara que et remou, que molts pares es creuen de debò que han de plorar!!
    Et deixo el post que vaig escriure ja fa uns dies sobre aquest tema i la nostra experiència, més que res perquè realment hi ha altres maneres de fer les coses i està bé que es coneguin.
    Una forta abraçada i molts ànims!
    http://planetababetes.blogspot.com.es/2014/09/es-el-que-hi-ha-no-es-lunica-opcio.html

    • Sarrià Petits

      Ja m’he llegit el post Carla, gràcies. Sí, seria perfecte que poguéssim acompanyar tot el procés. I que l’experiència a la vostra escola bressol s’extengués per totes. Jo en se d’alguna que la mestra sí que deixa fer-ho així, però no és la tònica general ni molt menys.
      Tot i això, al menys en el meu cas particular, estic agraïda que sí que em permetin una certa flexibilitat.

  3. Elena

    Hola Laia, comparteixo totalment la teva opinió, jo he patit un sentiment d’impotència i culpabilitat força bèstia durant aquesta primera setmana. Ara ja ho estic superant (crec) perquè l’Àlex està contenta i la seva educadora em dóna moltíssima tranquil·litat, perquè em recolza i m’acompanya a mi també, sense fer res de l’altre món, és la seva actitud. Avui una amiga també en procés d’adaptació m’ha passat aquest link (http://cantandoamama.com/como-superar-la-ansiedad-de-separacion-1a-entrega/). Molts ànims a totes!!!

    • Sarrià Petits

      Hola Elena, que bé que t’hagis sentit recolzada. Jo ajudada sí, però no he pogut fer-ho com a mi m’hagués agradat.
      Gràcies per l’enllaç! Un petó i ànims! Segur que l’Àlex hi anirà contenta de seguida.

  4. berta

    hola Laia.
    No hi puc estar més d’acord. Plorar no és necessari per adaptar-se, ni molt menys.
    Jo també lluito com tu per intentar que la nostra filla tingui una dolça adaptació.
    Molts ànims, ho aconseguirem.

    • Sarrià Petits

      Gràcies pel comentari Berta! Ànims a tu també i esperem poder-los acompanyar com necessiten. Una abraçada!

  5. NÚRIA

    Totalment d’acord, però hem de tenir em compte també que el plor és una eina natural que tenim per expressar-nos, que ens ajuda a alliberar sentiments que no sabem ben bé on hem d’encaixar. Tinc la sensació que veiem el plor com una cosa dolenta que no hauria de passar mai, plorar és tan sa com riure. Els meus fills han plorar en tots els procesos de separació fins i tot quan els he deixat amb la meva mare que han vist gairebé a diari. He fet amb els dos adaptacions llargues i a medida (gràcies Can Canet) i… han plorat. El meu fill gran va començar P3 l’any passat després de 2 anys de bressol i va plorar. El segon dia que l’anava a buscar li pregunto perquè plores al matí, no vols estar al cole? i em va contestar no ho sé… perquè vull. En fin… malgrat els plors han fet bones adaptacions i han estat contents i feliços.

    • Sarrià Petits

      Hola Núria, gràcies pel comentari. És veritat, plorar és necessari quan no hi ha altres maneres d’expressar alguna cosa que no t’agrada o quan t’has fet mal.
      Jo sóc conscient que durant temps plorarà en separar-se de mi quan el deixi a l’escola bressol, per fer-me saber que no és el que vol. Però sé també que de seguida se li passarà perquè se sentirà en un entorn segur on, encara que no estigui amb mi, hi està a gust.
      Però al principi de tot els nens no ploren només en separar-se. Ploren molta més estona. Ploren d’ansietat, de por, per no saber on són, ni conèixer amb qui són ni quan vindrà (o si tornarà) la seva mare. Aquest tipus de plor és el que jo vull evitar-li al meu fill ja que crec que no fa cap bé.

  6. Mireia

    Hola Laia, estàs fent tot el possible per tal de que en Martí ho visqui de la millor manera possible, però això ja ho saps! ; ) Li expliques tot, no li menteixes i això és el que més l’ajuda en aquests moments difícils.
    Per altra banda, penso com tu, el fet de que estigués a la falda de la seva educadora és molt positiu perquè tot i que durant alguna estona no ha estat a gust, ja sap amb qui pot comptar, no està desemparat.
    Segur que aviat hi anirà molt content!

    • Sarrià Petits

      Gràcies pel comentari i els ànims Mireia. Ara segueix sense anar-hi content, però plora ja abans d’anar-hi i al menys el puc consolar jo mateixa i explicar-li bé.
      I quan som a l’escola plora molt durant la separació però al cap de res ja està bé. I quan torno està jugant content i sense presses per marxar. Això ja em fa sentir més segura per, a partir d’ara, anar allargant una mica més el temps d’escola.
      Petons!

  7. Mila

    He llegit el teu article o post i volia fer un petit comentari.
    Entenc, que com a mare (jo també ho sóc), no vulguem que els nens plorin, inclòs que no t’hagi agradat que tu diguin, però la realitat és la següent: quan et diuen, ha de plorar, en realitat t’estan dient;
    – Els nens a aquestes edats tenen dificultats per expressar i pair els seus sentiments. Un adult potser no li agrada el seu treball, o no li agrada algun company i no es posarà a plorar, cridar, o pataquejar al terra (o no hauria), perquè sap com s’ha de comportar, com s’han de gestionar aquestes emocions. Els nens no.
    Estan enfadats, no entenen la situació. Per què l’única persona que conec aquí, la meva mare, o pare… se’n va? I la seva manera d’expressar-ho és així.
    No és dolent que plori. Se’ns trenca el cor? I tant que si, però és una manera d’expressió.
    La solució? L’adaptació passa per anar coneixent l’escola a través de la família. Totes les escoles haurien de deixar que l’adaptació pogués ser amb la família a l’aula. Però també és real que per la nostra part s’ha de parlar bé del centre i de les persones que hi conviuen allà i donar la nostra confiança a les educadores.

    Aquesta és la meva opinió. Espero no haver molestat ningú.

    Gràcies

  8. Montse Busquets

    No puc estar més d’acord, crec que plorar és necessari per adaptar-se

Deixa el teu comentari a Vinyet