Ahir vaig llegir un article sobre criança (un dels meus nous entreteniments desde que vaig ser mare) i parlaven del conductisme fashion. Em va encantar l’expressió!
Avui dia vull pensar que molt poca gent pensa que pegar els nens està bé, és acceptable o ajuda a educar-los i a que creixin d’una manera feliç i sana. En canvi, s’ha posat de moda una nova manera de castigar, molt disfressada, que compta amb l’acceptació de molta gent, de pares moderns que es preocupen pels seus fills i inclús d’educadores d’escola.
El conductisme és el mètode d’entrenament que s’utilitza també amb els gossos. Tothom el coneix. Fas algo bé, tens premi, fas algo malament, et penalitzo o et quedes sense premi. Dins d’aquest grup entra la famosa cadira de pensar, els gomets vermells i verds… i tots els mètodes proposats per super nannies i succedanies.
Però com diu l’article que us mencionava: “El conductismo fashion, al igual que el castigo físico, es por definición un sistema punitivo de crianza. Ciertamente encubierto por la fachada de la moda y la modernidad, pero punitivo a fin de cuentas. Como sistema punitivo, no crea conciencia en los niños. Sólo les enseña que son reconocidos cuando hacen lo que queremos y rechazados cuando no lo hacen. El conductismo fashion condiciona a los niños a responder por miedo a las amenazas. Además, no inculca valores a los hijos.”
Es pot fer d’una altra manera? Jo crec que sí. I, tot i que cada nen és un món, avui vull compartir vàries coses que ens han funcionat a nosaltres per establir límits d’una manera respectuosa, sense haver de recórrer mai al càstig.
1. Explicar, explicar i tornar a explicar. Sense alçar la veu ni posar-se nerviós. Desde que són bebés ja es pot començar: “Martí la planta no és una joguina, no es pot tocar perquè es fa malbé. Millor anem a jugar amb…“. I l’endemà igual, i l’altre igual i al final en Martí ja no toca la planta.
2. Deixar triar en la mesura que es pugui. No sempre estarem dient a tot que no. A vegades nosaltres volem que una cosa es faci de certa manera i ells volen fer-la d’una altra. Doncs, si pots ser, per què no? Coses tan tontes com que li has posat la llet en el got verd i ella la volia en el got lila. A vegades li dic que ja està posada i es conforma, però a vegades s’encaparra en que la vol en el lila. Doncs li canvio, li passo aigua al got verd i ja està. I a veure si el proper dia em recordo de preguntar-te quin got vols, li dic. No sento que perdo autoritat per cedir en aquestes coses i crec que a ells els va bé sortir-se amb la seva de tant en tant. Quan tu respectes les seves decisions, ells tendeixen a respectar més fàcilment les teves.
3. Posar límits clars i pocs. Hi ha coses que han de ser d’una manera i punt (a criteri de cada familia). Vestir-se de manera adequada a la temperatura, lligar-se a la cadireta del cotxe, no jugar amb tisores o ganivets, no llençar coses pel balcó… En això diem que no, donem una explicació curta de perquè no i ja està. La cadireta del cotxe va ser una lluita en el seu moment. Sempre li donava l’opció de pujar ella, intentàvem anar amb temps, però al final havia de pujar ella o la pujava jo. I amb l’abric igual. El que sí que he fet molts cops és posar-lo un cop hem sortit al carrer. Quan veuen realment el fred que fa sense abric, no costa tant que accedeixin a posar-se’l.
4. Reconèixer les seves emocions, empatitzar amb ells. Normalment quan poses un límit s’enfaden. En Martí poquet (té un any) i l’Emma ara ja poquet, però vam passar una època durilla de rabietes, pataletes, etc. A nosaltres ens ha funcionat molt bé estar allà amb ella, reconèixer (posar paraules a) els seus sentiments. Ja se que estàs enfadada perquè volies fer…, però ara no pot ser. I oferir opcions: ja veig que tenies moltes ganes de menjar gelat però ara no pot ser. Després de sopar pots menjar-ne una mica. Ser ferm, però carinyós. A vegades també ens ha anat molt bé amb l’Emma oferir-li una abraçada. L’ajuda a alliberar tota la tensió del disgust i la calma molt.
5. No ignorar. Estar allà contra viento y marea. Si l’emprenyada és molt gran no voldran saber res de tu. No marxar, quedar-se allí perquè sàpiguen que hi ets però deixar-los una estona el seu espai. A mida que s’ha fet gran, l’Emma ja ho sap comunicar. Quan s’enfada molt perquè no pot fer alguna cosa ens diu que marxem, que vol estar sola.
Jo no sóc educadora ni tinc cap formació al respecte. Només sóc mare, he llegit molt sobre criança i aquesta manera de fer les coses és la que m’ha semblat millor, més respectuosa i que m’ha funcionat amb els meus fills. I no us penseu. És clar que he cridat i perdut els nervis moltes vegades. I he hagut d’aprendre a donar exemple i demanar perdó i a reconèixer que m’he equivocat. I poc a poc, també he après a adonar-me quan ja no podia més i dir un “Emma, mira, la mama està molt cansada i si de cas li dic al papa que vingui i ho parli amb tu més tranquilament“. Ser un equip va molt bé quan et veus superat.
I per últim vull dir que crec que és bàsic que intentem passar el màxim de temps amb els nostres fills. Encara que no sembli important, crec que ho és per conèixe’ls millor i que ells ens coneguin i poder detectar petites sutileses que ens poden indicar si estan cansats, tenen gana, estan tristos… i els puguem acompanyar millor en la gestió de les seves emocions.
¿Que opineu vosaltres? ¿Què us ha anat millor amb els vostres fills?
Moltes gràcies, Laia! M’ha encantat!!!
Totalment d’acord i m’agrada veure que algunes les apliquem igual. Amb lo d’explicar si cal mil vegades estic aprenent a tenir moooolta paciència :)
També lo de “hi ha coses que no es pacten” com que ha de menjar fruita o vestir-se, però pot triar si vol pera, plàtan o maduixes o quin body es vol posar. Ara, quasi amb dos anys, comença a ser una veritable lluita vestir-la als matins. Però amb el rotllo de triar funciona una mica més. Seure a la cadireta del cotxe ho era, i com que en això no es pot cedir, de vegades la gent ens mirava i tot del drama que montavem ;) ara des de que té la de “nena gran” mirant endavant, hi puja sola feliç, que duri!
Ah! i el Luis estarà content quan li digui qua algú més fa lo de posar-se la jaqueta al carrer! Amb ell ho va començar a fer i quan comproba que fa fred, diu “fred!” i se la posa contenta ;) abans era un show! ens conèixen tots els veïns de les estones que ens passavem al portal, je, je…
Jo sempre he pensat que la supernanny tracta als nens com gossets amb premis, etc. i que no els explica perquè no han de pegar sinó que si no peguen els deixa sortir a jugar… però dir que hi ha cada cas tant extrem i que se n’ha anat tant de les mans… que jo no sé com ho faria! Vull dir que jo crec que és una mica casos desesperats, mesures desesperades, no?
Ah! i veient la supernanny m’ha quedat clar que donar exemple és bàsic! En una casa on es crida, els nens criden. Els nens fan el que veuen! Doncs això, sentit comú, paciència i molt d’amor que és la base de l’autoestima!
Gràcies Núria! Temps, paciència i donar exemple. Amb això ja hi ha molt fet!
Molt interessant! M’ ha agradat l’article i tot allò que us ha funcionat.I lo del canvi de tassa m’ ha fet pensar… Si és important per a ells i no costa gens, perquè no fer-ho? A vegades cedeixen ells i d’altres, nosaltres
Sí, jo crec que quan fas això molta gent et mira com si t’estiguessin prenent el pel i siguessis una tova per cedir. Però jo no em sento gens així i, si no m’importa fer el canvi, penso que ja arribaran molts altres moments on s’hauran d’aguantar ells sí o sí. I aleshores crec que els és fàcil acceptar-ho si abans han vist que han pogut fer la seva en alguna altra cosa.
No se… això mai se sap. Però és la sensació que jo tinc.
Gràcies per comentar!
M’ha encantat!
Jo intento fer el mateix, sempre molta paciència, li raono les coses i els perques, tot i que el meu marit diu que li dono masses explicacions! i a la Carla (8 mesos) encara que és molt petita, també faig el mateix.
La Martina (3 anys) sé que m’entén encara que a vegades es faci la “tonta” i m’acaba dient: D’acord mare. Sempre intento pactar amb ella i deixar-la triar de tant en tant.
Amb el que si que no cedeixo, m’ho va recomanar el meu cosí, és en no preguntar: Que et vols posar avui de roba? i menys si és una nena, són baralles i discussions de bon matí que et fan arribar tard a la feina. Sap que lo únic que pot escollir son les calcetes i els mitjons i em diu, tota conscienciada, i tu la roba, mare. No se quan durarà…!
M’agradaria recomanar-vos un llibre preciós amb exemples reals que fan posar la pell de gallina de com són les nostres criatures, tan petites però tan grans. És diu “M’agrada la família que m’ha tocat” de la Carme Thió. A veure si us agrada.
Merci!
Eli
Hola Eli, gràcies per compartir la teva experiència. Jo amb això de la roba també em costa. L’Emma sí que vol triar ella, però jo li poso sempre un parell o tres d’opcions i ella en tria una. He de dir que ho fa bastant bé sempre i conjunta els colors i tot. Millor que el seu pare! ;)
Em miraré el llibre, a veure si el trobo a la biblioteca. Té bona pinta i a mi sempre m’interessen aquests temes. Una abraçada! Laia.
De res! Espero q ajudi!!!
Una abraçada!
Eli