Deixem d’entretenir els nostres fills

Fa un parell de dies vaig recomanar a la pàgina de facebook un blog que segueixo bastant. La Janet Lansbury parla de criança, seguint les teories i la filosofia de la Magda Gerbert.

Avui hi he llegit un post molt interessant amb el que em sento molt identificada. Des de que vaig començar a llegir sobre el joc lliure i el no intervencionisme dels pares he reflexionat molt sobre el tema, i he pensat que seria interessant compartir-ho amb tots vosaltres.

Suposo que perquè m’agrada molt estar amb els meus fills i jugar i passar-ho bé amb ells, amb l’Emma (ara té 3 anys) vaig pecar una mica d’intrusisme, de guiar massa el seu joc i penso que potser això ha fet que ara, tot i que sí que juga sola a estones, prefereixi molt més jugar amb mi. Amb en Martí (8 mesos), he intentat seure al seu costat i només observar. I la veritat és que m’ha reportat moments molt macos, veient com observa, com juga, com inspecciona i com em mira per compartir els seus descobriments per després seguir jugant.

Us tradueixo una part del text, a veure què us sembla:

Una mare pregunta: …”Com puc fer que el meu fill de 2,5 anys sigui més independent ? Ell és el meu company, el meu ajudant, i gaudeixo plenament de la seva companyia . Dit això, sembla incapaç de fer res sense mi just al seu costat, i honestament, pot ser una mica frustrant . Estic demanant massa d’ell en aquesta etapa de desenvolupament? “…

El parany de l’entreteniment . És fàcil caure-hi, especialment amb el primer fill. Aquests són alguns passos clau per alliberar els nens ( i a nosaltres mateixos ) de les dependències del joc i l’entreteniment:

1 . Aprèn una forma menys intrusiva per jugar junts.

Un fet poc conegut: quan ens asseiem en silenci i tenim una actitud passiva , però receptiva i atenta amb nostres nens mentre juguen, se senten tan nodrits per la nostra companyia (si no més) que quan hi estem activament involucrats. És una experiència profundament enriquidora que els nens siguin capaços de mantenir el nostre interès sense haver de demanar-lo. Sense que diguem ni una paraula, poden palpar la nostra apreciació.

Quan els adults juguen amb els nens en el sentit convencional, gairebé sempre acaben dirigint, dominant, o almenys alterant una mica el curs de l’acció. També tendim a acostumar els nens a la nostra participació, el que fa la seva transició a jugar sols més difícil.

Aprendre a donar suport en lloc de ser company de joc, implica l’observació sensible, la receptivitat, l’acceptació i, sobretot, l’automoderació (sobretot per als més inclinats a fer que a observar). Però un cop aconseguim tot això, és una experiència increiblement relaxant i satisfactòria. Gairebé zen.

Quan i com hem de respondre per no interrompre el joc autodirigit?

Simplement mirem les senyals dels nostres fills, confiant en ells per demanar la nostra participació, que normalment ho fan mirant-nos o expressant-ho verbalment. A continuació, responem mitjançant la narració, com si estiguessim “retransmetent”.

Per exemple, diguem que el nostre fill està apilant blocs i se li cauen. Si ell no mira cap a nosaltres, és millor no dir res, no assumir que allò ha suposat un problema. Si mira cap a nosaltres o el sentim queixar-se, aleshores podem narrar el que ha passat: “ja he vist el que feies. Quan has tractat de posar el bloc vermell a dalt, el verd i el blau han caigut”.

I si el meu fill demana ajuda?

Mai diguis que no a una petició d’ajuda, però fes moltes preguntes i intenta assistir el menys possible. Usant l’exemple de torre de blocs, pots anar a prop del seu fill i preguntar:

“Què estàs tractant de fer?”
“Vull fer una torre.”
“Tens els blocs de color blau i groc apilats, quin bloc vols fer servir ara?”
“Aquest.”
“Molt bé, doncs a veure com poses el verd a sobre el groc”

En general, aquest tipus de suport és tota l’ajuda que els nens necessiten.

2 . Estableix límits amb la confiança, l’honestedat i el respecte.

Si fos possible forçar el joc independent, aniria en contra del nostre propòsit. El joc no és un joc a menys que sigui una opció, però depèn de nosaltres deixar de fer de directors d’entreteniment. El nen que es queixa: “Mamà juga amb mi, mare, quan podràs jugar?” només està fent la seva feina, a la recerca d’una resposta directa sobre els nostres límits. En canvi, el nostre paper és el de:

– Ser clars – projectar confiança: “Vaig a fer algunes coses a la cuina” (recordeu que no és possible que els nostres fills se sentin còmodes en la separació si nosaltres no ho estem).
– Oferir una opció, si és possible: “Vols ajudar-me a pelar el blat de moro o prefereixes jugar a la teva habitació?”
– Reconèixer els sentiments i desitjos: “Ja se que vols que jugui amb tu. Ja veig que et sents malament, però podem jugar de nou després de sopar.”
– Desenvolupar una rutina amb temps per al joc independent perquè la separació sigui més fàcil d’acceptar.
– Proporcionar al nen un lloc 100% segur i amb joguines i objectes estimulants.

3 . Fomentar el joc mentalment actiu.

Com més temps passen els nens en mode passiu-receptiu, menys hàbils i menys còmodes se sentiran per jugar de manera independent. Així que…
– Eviteu l’ús de la pantalla, o manteniu-la als mínims.
– Oferiu joguines i objectes que facin el joc més actiu i creatiu.
– En lloc d’oferir activitats específiques, espereu que els nens inventin les seves pròpies.
– No tingueu por de l’avorriment.
– Deixeu que el que els nens triin de fer (o no fer) sigui suficient.

Recordeu aquestes regles d’or de la paternitat:

Com més fem (o fan les joguines)…

•         menys fa el nen.
•         més pensa el nen que necessita que nosaltres (o les joguines) fem coses per ell.
•         menys confiat, menys capaç i menys creatiu se sent.

Si us interessa, podeu veure aquí el text complet. Bon cap de setmana!